dissabte, 13 de desembre de 2008

El misteri del capó de Nadal

A la porta del meu despatx s’hi pot llegir “Bacigalopi”. Ba-ci-ga-lo-pi. És el meu nom. Però em pots dir Pere com fa tothom. Sóc detectiu privat. Segons la revista “Detecta-tius”, t’està parlant l’investigador de l’any. La fama la tinc gràcies a una feineta que va portar molta cua i uns quants gats a la garjola. Però no et vull parlar d’aquest tema, sinó del cas del capó de Nadal.

Des del moment que vaig sentir un crit que va fer tremolar tots els quadres del menjador, vaig saber que aquell Nadal tampoc faria festa. Dos minuts més tard, sonava el timbre. En Roger, el fill dels veïns, estava plantat damunt l’estoreta del replà.

- A casa ha passat una tragèdia.

El veïns ens hem de deixar la sal, regar els geranis quan marxem de viatge i ajudar-nos a resoldre els casos més misteriosos. Així doncs, vaig agafar el bolígraf i la llibreta, i vaig seguir en Roger.

Una olor tan agradable que feia cantar l’estómac em va conduir cap a la cuina del pis de la família Vidal-Torres. Allí el germà de la senyora Torres em va posar al corrent dels fets. Algú havia cuinat el capó de Nadal. Tenint en compte que era 25 de desembre, potser no us semblarà estrambòtic. Però ho era. Aquell pollastre capat havia estat rostit per algú que s’havia saltat la tradició de can Vidal-Torres. Tot el barri sabem que la senyora Torres és la responsable de cuinar el capó del dia de Nadal i el senyor Vidal, els canelons de Sant Esteve. Sempre ha estat així, fins i tot quan la senyora Torres va passar aquelles angines que haurien tombat un cavall. Qui havia gosat trencar la tradició?

La senyora Torres seia mig desmaiada a la butaca del menjador. El senyor Vidal s’havia tret una de les sabatilles d’estiu que portava i la ventava. La cunyada li aixecava els peus. Fins i tot, fent això es mostrava refinada i presumida. L’àvia li va oferir una til·la pels nervis. Trobar-se amb el capó rostit sobre el marbre de la cuina havia estat un cop molt dur per la senyora Torres. El gos era l’únic que semblava aliè a tot el que passava. En un racó, rossegava el que quedava d’una espardenya d’hivern.

Vaig tastar un pessic de capó. Era el millor que havia menjat mai. Amb l’ajuda de la lupa, vaig poder veure el rastre d’unes petjades seques al terra de la cuina que conduïen al celobert. Feia hores que havia caigut suc del rostit i algú l’havia trepitjat. Cap porta ni finestra havia estat forçada. Segurament el cuiner o cuinera misteriós estava en aquell pis.


La til·la havia fet el seu efecte. Mentre la senyora Torres feia una petita becaina a la butaca, vaig interrogar un per un tots els sospitosos.

La cunyada de la senyora Torres era una amant de les novetats i sempre seguia la moda. Potser havia fet un gest per canviar la tradició familiar. Però era massa refinada per amagar un animal amb suc en una bossa de marca per entrar-lo al pis sense que el veiessin.

Des de petits la senyora Torres i el seu germà jugaven a fer-se la punyeta. Potser es tractava d’una broma. Ell era ben capaç de portar amagat un capó rostit sota la camisa. Però amb el paladar de sabata que tenia mai hauria pogut cuinar una meravella com la que hi havia a la cuina.

En Roger tenia prohibit fer servir el foc sense avisar a cap adult. Però tothom sap que de tant en tant tots els nens fan coses prohibides. El senyor Vidal havia estat tota l’estona amb la seva dona. Quan hauria pogut cuinar el capó?

Vaig descartar l’àvia de la llista de sospitosos. L’únic moment que tota la família pensava que havia quedat sola a casa i hauria pogut cuinar el capó, en realitat estava passejant pel parc del bracet del senyor Canyelles.

Tots menys l’àvia podien ser o no ser el cuiner o cuinera misteriosa. Però jo sabia qui era el culpable. De cop, vaig sentir unes fortes rialles que venien de la cuina. La família Vidal-Torres reia a cor que vols de la senyora Torres. Encara adormida, s’havia aixecat de la butaca, havia anat a la cuina i havia començat a batre un ou. Era sonàmbula. De seguida, tots van deduir que havia estat ella mateixa qui havia cuinat el capó. La diferència dels altres anys és que ho havia fet adormida. Les rialles la van despertar.

──Així que jo sóc la cuinera misteriosa? ──va dir desbordant d’alegria la senyora Torres.

Els meus veïns estaven tan feliços de saber que la tradició familiar no s’havia trencat que vaig marxar al meu pis sense dir-los la veritat.

Al vespre, el timbre de la porta va tornar a sonar.

─Li he portat una mica del famós capó de Nadal ──va dir el senyor Vidal.
──Gràcies ──vaig respondre mentre flairava el plat──. El seu capó de Nadal és molt més bo que el de la seva dona.

El senyor Vidal es va sorprendre:

──Com ho sap que jo sóc l’autèntic cuiner misteriós?
──Les espardenyes. Per què hauria de portar sabatilles d’estiu en ple mes de desembre? Potser perquè el gos s’està menjant les d’hivern que tenen restes d’un suc de rostit boníssim. Aquesta nit, vostè s’ha aixecat quan tots dormien per cuinar el capó. La seva dona l’ha sorprès mentre feia un dels seus recorregut sonàmbuls pel pis. Vostè ha corregut a amagar-se al celobert amb el capó per evitar ser descobert en el cas que es despertés. Amb les presses, li ha vessat suc de la cassola i sense voler l’ha trepitjat.

Vaig fer una pausa i després li vaig preguntar:

──El que no sé és per què ho ha fet.
──Perquè només per un any volia saber què se sent quan fas el plat principal de les festes ──va confessar el senyor Vidal──. Desenganyem-nos, els canelons són boníssims, però el dinar de Sant Esteve viu del que sobra el dia de Nadal.

Abans de marxar, el senyor Vidal va afegir:

──Gràcies per guardar-me el secret. Bon Nadal, Pere.
──Bon Nadal, senyor Vidal.




Kikirikic! · Número 1: Nadal · Desembre de 2008
Autora: Mireia Broca / Il·lustracdor: Luciano Lozano