dissabte, 13 de desembre de 2008

I d'aquí tres mesos...

Amb el proper número de Kikirikic! viatjarem al circ.

Història d'un caganer



De petit em demanava:
“què seré quan sigui gran?”
Mestre, informàtic, bomber,
paleta, rei, navegant,
poeta, sastre, fuster,
esportista, dibuixant…
“Què seré quan sigui gran?”

Però aviat ho vaig saber!
Va respondre’m el meu pare
amb veu alta i triomfant:
“Fas el baliga-balaga!
Segons dicta la nissaga
seràs caganer al pessebre
tot vint-i-cinc de desembre!”

I, malgrat tot rondinant
vaig negar-me tres vegades
a un ofici denigrant,
va guanyar la tradició
i vaig cursar els meus estudis
a l’escola “Cagalló”.
Vaig ser un estudiant brillant!

Em sabia de memòria
Els ets i uts de la història:
“No facis ni pet ni llufa,
si ets a tocar d’una estufa.”
“La caca més ben parada
té forma d’ensaïmada.”
“Quan Jesús ja sigui nat,
el pessebre, perfumat!”

Ara em tenen gran respecte
i no envejo bugaderes,
filadores ni pastors.
Sóc jo qui enriqueix la terra,
jo procuro un món millor
amb una mica de “merda”
i una guspira d’humor.

Jo tinc una gran missió!



Kikirikic! · Número 1: Nadal · Desembre de 2008
Autora: Esperança Ros Arqué / Il·lustrador: Carles Ballesteros

Ball de l’Olla de Nadal


Plop, Dona Vedella,
plop, Dona Gallina,
plop-plop, Misser, Botifarres de Sang i també de Carn.

Capbussin-se, plop-plop, a l’Olla de Nadal,
vagin passant!


M. Botifarra de Sang: ──Deliciosament melosa us veig, Dona Vedella, aquesta nit,
i giravolteu amb tanta gràcia entremig dels remolins...
D. Vedella: ──Ai mare, no m’afalagueu, Misser de Sang,
a vós sí que se us veu tibant amb el cordill que encara us lliga peus i mans...
M. Botifarra de Sang: ──Si no és molt demanar, Dona Vedella, entortolligui’s a mi i fem el filaberquí.
D. Vedella: ──Oi, sí!


Plop-plop, Dones Col i Patata,
plop-plorop, vet aquí la cigronada, tota mal girbada,
ara sí que serem una gentada.

Capbussin-se, plop-plop, a l’Olla de Nadal
vagin passant!


D. Pilota: ──Jo, que sóc Dona Pilota, ja estic com cada any a punt per la immersió. ¿Oi que m’està bé aquest perfum d’all i julivert, aquestes borles de pebre que duc penjades com arracades,
i la suau dolçor d’un polsim de canyella?...
Fugiu, fugiu, que salto,
feu-me espai que vull entrar.


Pataplof!
Xarbotada, sacsejada...


D. Patata: ──L’entrada triomfal de Dona Pilota m’ha ben esquitxat les ulleres, oi, Dona Col?
D. Col: ──Oi, Dona Patata, teniu tota la raó.
Fixi’s el meu tul de color verd, tan ben emmidonat que el duia,
ha quedat fet un rebrec...
i la cigronada, pobrissona, quedarà ben marejada,
guaiti quants remolins ha deixat Dona Pilota,
quin trasbals!
Però fixeu-vos qui tenim aquí...
M. Botifarra de Carn: ──Encantadores damisel·les, el meu cordill, tot per a vostès.
D. Col: ──Prengui la meva millor fulla...
D. Patata: ──Per a vós, el meu millor grill...
M. Botifarra de Carn: ──Quin honor, una per banda, i tan oloroses...

Cigronada: ──Plorop, plorop...
Ds. Col i Patata: ──Fugiu, cigrons, de sota els nostres talons!
M. Botifarra blanca: ──Però, senyores, no m’estirin la garlanda que em fan anar de tort!

Cigronada: ──Plorop, plorop...
M. Botifarra de Sang: ──Ai, que m’esberlo!
D. Vedella: ──Ai, que em desfilo!

Cigronada: ──Plorop, plorop...
D. Pilota: ──Menudalla, que us esclafo!


Senyors, s’ha acabat el guirigall
o sigui, el ball.

Cullerot, a punt!
Tothom fora de l’olla,
deixin de fer tabola,
ben curulla vull la plata de la carn d’olla!





Kikirikic! · Número 1: Nadal · Desembre de 2008
Autora: M. Mercè Griera / Il·lustrador: Carles Ballesteros

El Caga Tió i el Pare Noel es coneixen


Al Caga Tió no li feia cap gràcia que cada cop hi hagués més Pares Noels als aparadors i balcons de les cases. Allò volia dir que també eren al cor dels nens i nenes, i sempre havia estat ell, i només ell, a qui havien esperat per Nadal. Qui era, doncs, aquell intrús?

L’endemà de la Nit de Nadal, després de descansar per haver dut tants regals a tantes cases, el Tió es va despertar i es va endur una sorpresa enorme: tenia un regal davant dels nassos! No, no és que s’hagués oblidat de repartir-lo, sinó que era per a ell. Un paper deia clarament: “Per al Caga Tió”.

Desconcertat (no li havia passat mai abans) i il·lusionat (a qui no fa il·lusió rebre un regal?) el va obrir i hi va trobar un Pare Noel petit. Allò no sabia com prendre-s’ho. Era un regal, sí. Però era un Pare Noel, i no li tenia cap simpatia... Havia d’estar content o enfadar-se? Era una broma? Qui li havia fet aquell regal?

Quan el Pare Noel va arribar per primera vegada a Catalunya es va adonar que ja hi havia un portador de regals de Nadal per a nens i nenes; era el Caga Tió i no n’havia sentit a parlar mai abans. Això sí, s’adonava que els nens i nenes se l’estimaven molt, i no sabia si a ell se l’estimarien igual.

Així és que va pensar que es vestiria d’un color ben vistós com ara el vermell, i faria coses estranyes per cridar l’atenció, com enfilar-se pels balcons de les cases. Més endavant va saber que uns dies després de Nadal encara arribaven Tres Reis d’Orient, que també duien regals a les criatures i els repartien enfilant-se pels balcons. Quins nens tan mimats! I quanta competència per a ell!

Un bon dia, l’endemà d’haver-se passat la Nit de Nadal deixant regals a totes les cases, es va despertar i va tenir una gran sorpresa: tenia un regal davant seu! I no era cap dels que ell duia al seu sac per repartir; és a dir, no és que s’hagués oblidat de donar-ne cap a cap nen. Allà ho deia ben bé: “Per al Pare Noel”. Era la primera vegada que algú li feia un regal, a ell, i no al revés! El va obrir i hi havia un Caga Tió petit. I ara, d’on venia allò? Per què li regalaven un Tió? I, qui s’havia pres la molèstia?



El Caga Tió ràpidament va sospitar que el Pare Noel l’havia volgut intimidar i es va ofendre. En canvi, el Pare Noel de seguida va pensar que el Caga Tió li havia fet un gest de benvinguda i se’n va alegrar.

Els dos es van retrobar a l’escola després de les vacances de Nadal: l’un content, i l’altre enfadat. El Pare Noel va agrair-li al Caga Tió el detall que havia tingut amb ell, i el Caga Tió, que arribava disposat a plantar cara a aquell busca-raons, no va entendre res. A què es referia?

El Pare Noel tampoc no entenia perquè el Tió no només dissimulava com si no sabés de què li parlava sinó que a sobre li feia mala cara.

En adonar-se del malentès, l’un i l’altre es van explicar la sorpresa que havien tingut en despertar-se aquell dia de Nadal, i així va ser com es van adonar que tenien això en comú: un regal sorpresa de debò.

Poc a poc el Tió es va anar relaxant, i fins i tot va començar a sentir-se a gust de tenir el Pare Noel de companyia. Era tan atractiu, amb aquell seu vestit vermell; ell, en canvi, se sentia tan vell i despullat, essent com era un tronc pelat...

El Pare Noel també es va anar interessant per aquell personatge, i va admirar-lo per la seva història i originalitat, i perquè s’havia fet essencial als Nadals de tants nens i nenes durant tantes generacions. Se sentia tan ignorant de les tradicions d’aquella terra...

Així va ser com, gràcies a una confusió van aprendre molt l’un de l’altre. El Pare Noel va saber que el Caga Tió tenia un origen similar al de l’arbre de Nadal, ja que els dos celebraven la fertilitat i el valor de cuidar la natura perquè aquesta retornés l’estimació en coses bones.

El Caga Tió va saber que anys endarrere al Pare Noel li havien dit Nicolau i que havia estat alt i prim, d’origen libanès (allà al Líban no hi neva!), però que una famosa marca de refrescos l’havia convertit en allò que era ara; a ell no li agradava, però, què hi podia fer...?

Essent com eren experts en regals, els dos de seguida van entendre que la sorpresa d’aquell Nadal era el millor dels regals: la seva amistat. Però, si ni un ni l’altre no havia pensat aquella sorpresa, qui l’havia feta...?

- Gaspar, això d’arribar a temps el dia 24 de desembre m’agrada; millor que el dia 5 de gener! Mira que perdre’ns cada any...!
- Sí, sort en tenim sempre de veure l’Estrella d’Orient –va dir en Melcior.
- Au, au, que no ho veieu que el dia 25 ja n’hi ha prou amb el Pare Noel i el Caga Tió? Per sort hem aconseguit fer-los amics, que si no, encara hi rebrien les criatures –va dir en Baltasar-. A més, la canalla ja ens espera el dia 5, i així els dura més dies la il·lusió... No ho trobeu?



Kikirikic! • Número 1: Nadal • Desembre de 2008
Autora: Berta Gaya


Nancy, Nora y Nadal

Nancy, Nora y Nadal son tres ovejas hermanas.
Siempre salen juntas, lindas niñas de lana.
Una al lado de la otra cantan, codo a codo cocinan.
Nancy, Nora y Nadal son tres ovejas hermanas.
Todas trabajan tejiendo, mansas arañas de establo.
Con su cuerpo crean calzones, bufandas y falsas barbas.

Nancy, Nora y Nadal eran tres ovejas hermanas.
Ya no salen juntas, pobres niñas de lana.
Una al lado de la otra no cantan, ni codo a codo cocinan.
Nancy, Nora y Nadal eran tres ovejas hermanas.
Nadal estaba durmiendo y alguien la cogió de perilla.Papa Noel lleva una oveja colgando, lleva una nueva barbilla!




Kikirikic! • Número 1: Nadal • Desembre de 2008
Autora i il·lustradora: Paloma Valdivia

Regal de Nadal



Sempre s’ho sentia dir això, però a ell, ni fu ni fa. De veritat que no li agradava gens estrenar res. Quan li compraven roba nova trigava uns dies a posar-se-la i enyorava els seus pantalons vells.
Però s’acostava Nadal i tothom tenia un deliri per comprar coses noves.
El Martí tenia fama de rondinaire, els seus germans li deien el “barrufet rondinaire”, el “sac de gemecs” i altres noms que el feien enrabiar molt quan els sentia.
La seva mare li deia: “Martí, hem de comprar roba nova que s’acosta Nadal.” Però ell feia com si no la sentís.
Va arribar la vigília de Nadal i va dir: “No et preocupis, mare, ja tinc una cosa per estrenar; és un secret, el dia de Nadal ja ho veuràs.”
El dia de Nadal es va llevar de bon humor, es va preparar l’esmorzar, deia bon dia a tothom... A l’hora de dinar tothom explicava què estrenava i a l’arribar el torn al Martí, aquest va dir: “Jo estreno bon humor, s’ha acabat ser el sac de gemecs d’aquesta casa.”
Tothom va aplaudir; era un bon regal de Nadal.




Kikirikic! • Número 1: Nadal • Desembre de 2008
Autora: Tona Sallent Custodio

El misteri del capó de Nadal

A la porta del meu despatx s’hi pot llegir “Bacigalopi”. Ba-ci-ga-lo-pi. És el meu nom. Però em pots dir Pere com fa tothom. Sóc detectiu privat. Segons la revista “Detecta-tius”, t’està parlant l’investigador de l’any. La fama la tinc gràcies a una feineta que va portar molta cua i uns quants gats a la garjola. Però no et vull parlar d’aquest tema, sinó del cas del capó de Nadal.

Des del moment que vaig sentir un crit que va fer tremolar tots els quadres del menjador, vaig saber que aquell Nadal tampoc faria festa. Dos minuts més tard, sonava el timbre. En Roger, el fill dels veïns, estava plantat damunt l’estoreta del replà.

- A casa ha passat una tragèdia.

El veïns ens hem de deixar la sal, regar els geranis quan marxem de viatge i ajudar-nos a resoldre els casos més misteriosos. Així doncs, vaig agafar el bolígraf i la llibreta, i vaig seguir en Roger.

Una olor tan agradable que feia cantar l’estómac em va conduir cap a la cuina del pis de la família Vidal-Torres. Allí el germà de la senyora Torres em va posar al corrent dels fets. Algú havia cuinat el capó de Nadal. Tenint en compte que era 25 de desembre, potser no us semblarà estrambòtic. Però ho era. Aquell pollastre capat havia estat rostit per algú que s’havia saltat la tradició de can Vidal-Torres. Tot el barri sabem que la senyora Torres és la responsable de cuinar el capó del dia de Nadal i el senyor Vidal, els canelons de Sant Esteve. Sempre ha estat així, fins i tot quan la senyora Torres va passar aquelles angines que haurien tombat un cavall. Qui havia gosat trencar la tradició?

La senyora Torres seia mig desmaiada a la butaca del menjador. El senyor Vidal s’havia tret una de les sabatilles d’estiu que portava i la ventava. La cunyada li aixecava els peus. Fins i tot, fent això es mostrava refinada i presumida. L’àvia li va oferir una til·la pels nervis. Trobar-se amb el capó rostit sobre el marbre de la cuina havia estat un cop molt dur per la senyora Torres. El gos era l’únic que semblava aliè a tot el que passava. En un racó, rossegava el que quedava d’una espardenya d’hivern.

Vaig tastar un pessic de capó. Era el millor que havia menjat mai. Amb l’ajuda de la lupa, vaig poder veure el rastre d’unes petjades seques al terra de la cuina que conduïen al celobert. Feia hores que havia caigut suc del rostit i algú l’havia trepitjat. Cap porta ni finestra havia estat forçada. Segurament el cuiner o cuinera misteriós estava en aquell pis.


La til·la havia fet el seu efecte. Mentre la senyora Torres feia una petita becaina a la butaca, vaig interrogar un per un tots els sospitosos.

La cunyada de la senyora Torres era una amant de les novetats i sempre seguia la moda. Potser havia fet un gest per canviar la tradició familiar. Però era massa refinada per amagar un animal amb suc en una bossa de marca per entrar-lo al pis sense que el veiessin.

Des de petits la senyora Torres i el seu germà jugaven a fer-se la punyeta. Potser es tractava d’una broma. Ell era ben capaç de portar amagat un capó rostit sota la camisa. Però amb el paladar de sabata que tenia mai hauria pogut cuinar una meravella com la que hi havia a la cuina.

En Roger tenia prohibit fer servir el foc sense avisar a cap adult. Però tothom sap que de tant en tant tots els nens fan coses prohibides. El senyor Vidal havia estat tota l’estona amb la seva dona. Quan hauria pogut cuinar el capó?

Vaig descartar l’àvia de la llista de sospitosos. L’únic moment que tota la família pensava que havia quedat sola a casa i hauria pogut cuinar el capó, en realitat estava passejant pel parc del bracet del senyor Canyelles.

Tots menys l’àvia podien ser o no ser el cuiner o cuinera misteriosa. Però jo sabia qui era el culpable. De cop, vaig sentir unes fortes rialles que venien de la cuina. La família Vidal-Torres reia a cor que vols de la senyora Torres. Encara adormida, s’havia aixecat de la butaca, havia anat a la cuina i havia començat a batre un ou. Era sonàmbula. De seguida, tots van deduir que havia estat ella mateixa qui havia cuinat el capó. La diferència dels altres anys és que ho havia fet adormida. Les rialles la van despertar.

──Així que jo sóc la cuinera misteriosa? ──va dir desbordant d’alegria la senyora Torres.

Els meus veïns estaven tan feliços de saber que la tradició familiar no s’havia trencat que vaig marxar al meu pis sense dir-los la veritat.

Al vespre, el timbre de la porta va tornar a sonar.

─Li he portat una mica del famós capó de Nadal ──va dir el senyor Vidal.
──Gràcies ──vaig respondre mentre flairava el plat──. El seu capó de Nadal és molt més bo que el de la seva dona.

El senyor Vidal es va sorprendre:

──Com ho sap que jo sóc l’autèntic cuiner misteriós?
──Les espardenyes. Per què hauria de portar sabatilles d’estiu en ple mes de desembre? Potser perquè el gos s’està menjant les d’hivern que tenen restes d’un suc de rostit boníssim. Aquesta nit, vostè s’ha aixecat quan tots dormien per cuinar el capó. La seva dona l’ha sorprès mentre feia un dels seus recorregut sonàmbuls pel pis. Vostè ha corregut a amagar-se al celobert amb el capó per evitar ser descobert en el cas que es despertés. Amb les presses, li ha vessat suc de la cassola i sense voler l’ha trepitjat.

Vaig fer una pausa i després li vaig preguntar:

──El que no sé és per què ho ha fet.
──Perquè només per un any volia saber què se sent quan fas el plat principal de les festes ──va confessar el senyor Vidal──. Desenganyem-nos, els canelons són boníssims, però el dinar de Sant Esteve viu del que sobra el dia de Nadal.

Abans de marxar, el senyor Vidal va afegir:

──Gràcies per guardar-me el secret. Bon Nadal, Pere.
──Bon Nadal, senyor Vidal.




Kikirikic! · Número 1: Nadal · Desembre de 2008
Autora: Mireia Broca / Il·lustracdor: Luciano Lozano

La Navidad


El ambiente festivo anuncia la Navidad,
cuando las calles cobran vida hasta la saciedad.

Barcelona se viste de gala
y con sus luces de colores nadie la iguala.

En la calle Petritxol el chocolate suizo
corre que es un primor.

La familia entera disfruta su sabor.
Es Navidad señores que es tiempo acogedor.

Los turrones son protagonistas,
adornan las mesas de forma altruista.

El champán y el vino tampoco falta,
se bebe con holgura porque hay mucha fiesta.

La calle Puerta del Ángel se ve muy concurrida;
sus guirnaldas tintinean y guiñan entretenidas.

Es Navidad, señores, es tiempo de festejos.
Que no falten las luces para tirar los tejos.

Paseo de Gracia tampoco pierde su gracia;
es finura y brilla con mucha aristocracia.

La Navidad ha llegado a Barcelona
y su gente se siente bonachona.

Los catalanes festejan en familia
y disfrutan hasta la vigilia.

Es Navidad, señores, es tiempo de convite
mientras los obsequios se reparten con desquite.




Kikirikic! · Número 1: Nadal · Desembre de 2008
Autora: Martina Bisbe Valdés

dilluns, 8 de desembre de 2008

El coleccionista de copos de nieve

Permitidme que os cuente la historia del señor Eladio Frías. Hombre del tiempo de profesión, cazador de copos por afición.

Viajaba siempre en globo, saltando de polo en polo, en busca de trozos de hielo con que llenar su colección.

Una bella estrella helada se encontró escalando un día la cima del Himalaya. Y en la misma expedición, pero bajando el K2, paró para guardarse dos.

Más peliaguda fue su caza en la lejana Groenlandia. Un esquimal enfadado, persiguió al señor Eladio, porque le había robado un trocito de su iglú.

Otra vez (esta vez fue en Suiza), mientras Eladio esquiaba se topó con un alud. Recogió, aquella vez, más de cien copos de nieve que guardó en su baúl.

En la Antártida, un pingüino, le hizo un regalo especial: una bola de nieve blanca que escondía en su interior una estrella coronada por diez puntas estrelladas.

Eladio no descansaba ni siquiera en vacaciones. Bajo un ardiente sol de playa, vació su granizado porque descubrió enterrada otra hermosa estrella helada.

Donde los copos caían, iba Eladio y recogía de cada país su tesoro. Su colección helada era tan desmesurada que su casa, toda entera, parecía una nevera.

Lo cierto es que el señor Frías buscaba la estrella más bella. Según decían, el copo, más que un puñado de nieve parecía un brillante helado.

Y fue en el mes de diciembre, que al regresar a su hogar, Eladio vio junto a su puerta un trozo de hielo especial. Descubrió, sobre la nieve, la estrella de Navidad.



Kikirikic! · Número 1: Nadal · Desembre de 2008
Autora: Noemí Pes / Il·lustrador: Carles Ballesteros